NO PLORIS

NO PLORIS,PER LA FALTA D’OÏDA Com m'agradaria obri el fons dels teus pensaments i despertar aquell fadrí que guarden els teus sentiments. Fer planer el camí espinós i l'ofec del teu plor amagat perquè escampi el temps boirós que sense el so, et sens lligat. Jo amb sento per tu perduda amb tots el sentits en esclat em dol ,si a tu, et manca l'oïda no per això , estàs despullat tens l'anima dolça i entendrida que amb amor ,els dos l’hem modelat.

ANSIEDAD Autora : ( Teresa Prudencio)

ANSIEDAD Mi ansia de cariño, me llevó a la perdición; no debí venir al mundo, éste ha sido mi prisión. Las mentes infantiles, o enfennizas, como yo; se pierden entre los fuertes, y las hunde un pisotón. Necesité ternura, y creí en el amor; me di sin mesura, sin fingimiento y sin pudor. Anduve caminos equivocados. barrancos y pedregales; me desollé las manos, dejando mi vida en los zarzales. Fui ferozmente criticada, con calumnia y verdad; y nadie comprendió, cuál era mi ansiedad.

SOLS DEMANO UN BRI D'AMOR Autora : ( Antonia Vilàs)

SOLS DEMANO UN BRI D'AMOR Cap paraula, cap resposta sempre un mutis permanent si em clavessis a la crosta, no em raria més tormento. Si jo mai et causo agravis si t'estimo de debó, perqué em parlessin tons llavis tot ho donada jo. Jo tinc fam de tes caricies de qué em facis un petò, pero tu mai les inicies, sempre haig de fer-ho jo. Avui sento una tristesa i una gran desil.lusio, quan soIs cercava tendresa, m'has rebutjat un petò. Per un petó dels teus llavis però sortit del teu cor, tot ho donaria a canvi, be ho sap Déu que és de debò.

Per qué ets per mi tan estranya? per que em causes tal dolor?, si dins de la meva entranya, nou mesos t'he portat Jo. No siguis tan reservada obre a bat a bat ton cor, que si no et compren ta mare qui et comprendrà més que jo l Dona'm el perfum de la rosa no em clavls l'espina, no sias en mi amorosa i vine a fer-me un petó. Jo no vull que m'amanyaguis sols de mano un brl d'amor un somriure dels teus llavis i un petó sortlt del cor.

QUISIERA Autora : (Teresa Prudencio)

QUISIERA. ..

Quisiera explicar,

mis íntimos sentimientos;

quisiera explicar,

lo que llevo dentro.

Cómo explicar mis ansias, cómo definir mis anhelos; cómo decirte a ti,

lo mucho que te quiero.

Tú, que aún eres niño,

y que gozas de la inocencia;

que tu corazón rebosa,

amor por excelencia.

A ti, mujer, que me diste la vida; cómo agradecerte, esa entrega divina.

A ti, hombre maduro, lleno ya de experiencia; como regalo te doy, mis sueños de adolescencia.

DOLOR DE CORAZÓN

DOLOR DE CORAZÓN

El corazón es una víscera, que no siente dolor;

¿qué es lo que tanto duele,

en una pena de amor?

¿Por qué se acongoja el alma, el cuerpo o el corazón?

Si éste no siente nada,

¿por qué late sin razón?

Las penas del ser humano, se manifiestan en el corazón; que no digan los cirujanos, que jamás duele el corazón.

ANSIEDAD NADA ( Autora : Teresa Prudencio )

ANSIEDAD

Mi ansia de cariño, me llevó a la perdición; no debí venir al mundo, éste ha sido mi prisión.

Las mentes infantiles, o enfermizas, como yo;

se pierden entre los fuertes,

y las hunde un pisotón.

Necesité ternura, y creí en el amor; me di sin mesura,

sin fingimiento y sin pudor.

Anduve caminos equivocados, barrancos y pedregales; me desollé las manos, dejando mi vida en los zarzales.

Fui ferozmente criticada, con calumnia y verdad;

y nadie comprendió,

cuál era mi ansiedad.

NADA

Qué vano orgullo,

qué gran desatino;

el poder humano,

que todo lo llama mio.

¿Acaso es mío el destino? Teresa Prudencio¿Acaso es mía la vida? ¿Por ventura mi hijo, es mío? Si mío no es ni el poema que escribo.

Mío, no es nada, ni salud, ni alegría, ni sino; que yo vine de la nada, ya la nada me remito.

ENTRANT A L¡OMBRE DEL OBLIT (Autor : Ricard S. Guell )

E N T R A N T A L' O M B R A DEL O B LIT

El sol llula aquell matí a l'horitzó,

ventet frescoi acaronava un grup d'infants

amb sang d'avui, el seu demà jugant.

A les llambordes esclafades, al camí,

sota el faldar de la muntanya hi queien flors

d'esqueixament, de l'amistat i encís.

Cerclat d'amor també a tongades vas fruïr i l'odi escampat al teu voltant et va marcar, donant-te un aire estés i resolut que amb tot, el mai dels mais no et va guanyar els sentits. Persona honesta, sí, traïda per error; error del món, de que i ... de qui?

Hi vas vagarejar dins d'un complex subtil, contradictori i impensat en el pensar, sense esmerçar tan soIs la sang d'ahir tant a prova posada en el lluitar constant, en contra del desig d'humà voler, teranyinat del ben astut teixit.

No cal cantar, dic, cançons inacabades

ni inmortals proeses que un hom no haurà viscut;

res no ha canviat pas el ser o no ser,

presó de vida i mort, d'infern i paradís,

però, però res més diré:- que un ser se n va,

cor meu, entrat a l'ombra de l'oblit.

Quan tot és tristesa

perque el sol se'n va a la posta

i els núvols no han deixat

d'enterbolir el pensament,

una guspira s'ha després del foc de la vida.

Si he mal esmerçat l'existencia

per haver estat junyit al carro

que ens anul-la l'avençar, no puc jutjar-m'ho.

Jo sé que he plorat, que he rigut

i he difós al meu voltant l'exigencia

i he combatut el fanatisrne ignorant,

precursor del jou hurna,

essent jo, ambientalment,

un punt rnilioníssirnament petit. Poema que sempre em transporta al recod del meu fill perdut.

VEN MUERTE; VEN. ( Autora : Teresa Prudencio )

A UNA POBRE VIEJECITA. Asi contaba ella su historia en la profundidad de su pobreza y su absoluta soledad.

VEN MUERTE, VEN

¿Es triste la muerte?

Es más triste ver morir;

que si pierdes lo que tienes,

es, poco a poco monr.

Ver cómo se acaban, ilusiones y alegrías;

la esperanza de algo,

muy íntimo en la vida.

Los que quieres, se mueren, los que confías, te engañan; los que pares, te olvidan,

y sólo Dios no te basta.

Si no tienes, a quién amar, envejeces sin remedio; si no sabes, por quién vivir, la muerte es un consuelo.

Ven muerte, por favor, ven, que así no quiero vivir; morir poco a poco me asusta, ven a buscarme al dormir.

Això fa mal ::::::::::::::::::::: Ella encara guarda el record, d'aqulla petita i secreta historia d'amor; i això li fa mal, l'has enganyat, i li estàs fent mal; però malgrat tot , hi ho saps , encara t'estima. L'has fet patir, l'has fet plorar, però ella malgrat tot no t'oblida; ella t'estima, i això tu ja ho saps, i malgrat tot a tu també et fa mal. Els petits deliris d'amor em tornan a la meva adolecencia. Aquesta es la rao del grat record que em porta aquet poema.

ENVIDIA SANA - SILENCIOS ( Autora :Teresa Prudencio)

Un joven apuesto sencillo y dulce, un dia me pidio le escribiera una poesia exclusiva para el.

No me hice rogar; el muchacho era sordo, pero con mucha sensivilidad, y no le escribi una, sino dos.

ENVIDIA SANA

Envidia, envidia,

tú, me hiciste envidiar;

tú, me hiciste sentir celos,

de toda la humanidad.

Tú me contaste un día,

los sonidos de la mar;

me dijiste que gemía,

el mismo viento al pasar.

Los pájaros cantando,

con su dulce trinar;

es un lindo sonido,

que se tiene al despertar.

Me hablaste del grillo,

que también sabe cantar;

de los coros de la iglesia

y los niños al jugar.

También me dijiste,

al verme envidia en la cara;

que había ruidos,

que de verdad, molestaban.

Ruidos de motores,

ruidos de latas,

ruidos que hieren,

el oído y el alma.

Déjame que os envidie,

que es una envidia sana;

que yo, bien quisiera oír,

estos ruidos de latas.

SILENCIOS

¿ Qué sabes tú de silencios?,

tú, que oyes el murmullo del mar,

tú, que oyes la música,

¿de silencios me vas a hablar?

Háblame de penas,

háblame de soledad;

no me hables de silencios,

que de eso, no puedes hablar.

Yo, sé, lo que es el silencio,

yo, sé, lo que es callar;

yo sí, puedo hablarte,

de silencios y oscuridad.

Yo, puedo decirte,

(si pudiera hablar);

que no sé del canto alegre,

ni del sonido del llorar.

¿Qué sabras tú de silencios?,

¿qué sabras de oscuridad?

de esas noches amargas,

y sin saber sollozar.

Gritar quisiera al mundo,

gritar, hablar o llorar;

y ese grito ahogado,

no puede de mi garganta brotar.

y me hablas tú, de silencios,

tú, que oyes sin pensar;

escucha atenta mi suspiro,

que es resignación, nada más.

Intente meterme en su piel; y segun el dice que lo logre. Para ti David,con todo mi cariño

GAUDIM EL PRESENT ( autora : Rosa Queralt )

Gaudim el present

Avui, t'estimo una mica pero dema,

jo no ho sé, aixo la vida em complica

i no sé ni com s'explica

i és que amb tu, m'hi trobo bé.

Avui, et tinc al costat

i dema, no esta molt lluny,

abans que s'hagi acabat

aquest desig disbauxat

gaudim del goig que s'esmuny.

Avuí, amb dolça harmonía

hem d'aprofitar el moment,

delectem-nos d'ambrosia

dema,sera un altre dia,

avui ... visquem el present!

Com ve diu la meva amiga poeta, no cal trencar-se el cap pensant en el dema; dema Deu dira.

LA REJA. (Pepita Tomás)

LA REJA.

Quando tiraron la casa no me emocioné siquiera. El progreso es el progreso y había que hacerla nueva. Yo recordaba aquel patio, cuajadito de macetas, con sus arcos y columnas

y su paredón con hiedra; sus barcones señoriales y aquella vieja escalera de madera carcomída que llevaba a la azotea. Todo estaba en los escombros; pero, al ver aquella reja, la que daba a la otra calle justo aliado de la puerta, algo se quebró en mi pecho; y mirándola con pena quise habermela llevado sin que nadie lo supiera. y la recordé, ¿tu no? Vi mis veinte primavera ... a ti, llegar sonriendo y en los ojos dos estrellas. Tus manos, morenas, fuertes, aferradas a la verja acariciando las mías como palomas inciertas; y en los hierros, ¡cuantos besos, ilusiones y promesas ... ! aquella reja fue algo que nos unió con más fuerza. Si alguna noche hacía frío, me apretabas con tibieza. Ella estaba entre nosotros y ni nos dábamos cuenta. Se fundía en el calor de nuestras almas sedientas. Si estábamos enfadados, ella era la barrera que ponía punto final a todas nuestras querellas. Alguna lágrima mía en sus barrotes muriera, y más de un suspiro tuyo en sus hierros se hizo queja. Por eso cuando la vi igual que una cosa muerta, entre cascotes y escombros, sentí dolor y verguenza. ¡No era como las otras! ¡esa era nuestra reja! Fojadas con nuestros besos, con caricias y promesas testigo de un amor puro, silenciosa, firme, férrea. ¡No era como las otras! ¡¡Esa era nuestra reja!!

Cuidate de no tragar agua al tirarte a la picina. Puede pasarte como los surtidores de nuestro pueblo Asi es el surtidor de la Ramona. 

LA NEGRA de Jaume Boloix

LA NEGRA Ningú la vist cara alegroia, sempre afligida la pobre noia; sembla la imatge de la tristor, Més que la cara ja té el cor negre mai viu alegre, sent l'enyorança de la blancor. Ningú entre blanques un jorn l'ha vista sempre soleta plorosa i trista, fuig i s'amaga; res li diu res. Com duu l'estigma d'una altra raça, per tot on passa sent com li diuen: - Que negra és ! Només un dia va ser ditxosa: encar que negra,també ets formosa. - va dir-li un jove gentil i franc. La pena en joia; li converti la nit amb dia i ompli un cor negra l'amor d'un blanc. Amor que en néixer trobà la fossa; una pubilla de cella rossa es feu regna de l'aimador. Des d'aleshores aquell cor negre no viu alegra sap que una blanca li pren l'amor. Plorant recorda les blanques toques que en arrencar-la d'un niu de roques dels bodcos negres l'han deslliurat. el blanc navili de Barcelona que partin l'ona dels negres idols l'ha rescatat. Sap que era blanca la mantellina quan la rentava regor divina, en les mans blanques del seu padrí; que blanques eren les tovalles quan a esposalles la convidava l'Anyell Diví.

Veu que la noia que s'emmarida s'acosta a l'ara de blanc guarnida; sap que és tot candi l'amor primer. Més con que és negra, veu que per ella no treu poncellea de fulles blanques el taronger. Sap que una cosa tan sols li manca; que no és ditxosa perquè no és blanca que és avorrida per la blancor. Sap que quan passa el que no es gira fred se la mira: sap que no troba ni un bri d'amor.

Ningú l'estima ni l'aconsola; tothom la deixa plorar ben sola sense comprendre son cor subilm. Si amb una blanca l'atzar l¡ajunta ja li pregunta: el neixer negre serà algún crim ? Fadrins i noies s'aparten d'ella; negra com sempre sa mala estrella sols fa sentir-li fred i buidor, Orfe de besos i formosura, trista murmura: tal volta el negres no tenen cor ?

Sentin-se jove, plena de vida, veient-se sola sempre avorrida com una planta que mai floreix, Sent els esímuls de la venjança; ja no s'enyora, sols s'avorreix. Fugint pèls boscos com una folla tot ho regira, tot ho escorcolla per amagar-se de tot lo blanc. Deix color símbol de la innocència que en sa consciència l'odi li torna color de sang. Tot allunyant-se de Barcelona la idea fixa més l'esborrona, tot es conjura per dar-li fel. Quan mira en terra, per sa martiri, topa, amb el lliri; quan mira en l'aire topa amb l'estel. I amunt s'enfila, per la muntanya creient que en ella sent tan estranya podran els negres estar-hi sols. A dalt - diu ella . podré escarnir-los i malair-los; que se me'n dona dels es`panyols ! Com més s'enfila, com més s'allunya, més bé contempla tot Catalunya, més bé domina ses fites grans. Si per la terra - diu - sóc estranya dalt la muntanya podré fer mofa dels catalans. I dirigint-nos un llarg dicteri tomba l'espatlla, cerca el misteri i arranca a córrer muntanya en dins, Quan és dintre de la boscúria sent la canturia d'una banda de serafins. Atreta sempre per uns cants dolços son cor batega, salten sos polsos, però és més ferma sa voluntat. Eren els angels que lluny sentia l'escolania de Nostre Dona de Montserrat. Tot quan albira la maravella, tot és un somni per la doncella tot és misteri, tot és encís. Quan en el temple veu a María perd la follia, troba les portes del paradís. Cau de la Verge vora les plantes, duu tantes penes i angoixes tantes que mai n'acaba de fer-ne esment Quan els ulls alça, son cor s'alegra la pobre negra - Mare - li crida - tot somrient. La vostre cara també és negrosa més si us veig negra, vos trobo hermosa Mareta meva de Montserrat. També pels negres un estel brilla, sóc vostra filla, tingueu, Madona, de mi pietat. Davalla alegre de la muntanya arrepentida de dir que Espanya és una terra que no té cor. De Barcelona mai més s'allunya i és Catalunya la dolça pàtria del seu amor... D'un amor místic que la ferida, que a bodes blanques sent que la crida, - les mes alegres per un cor trist . Ja res enyora, ja res li manca ja es diu Sor Blanca ja n'és esposa de Jesucrits. Final

DICEN... (Autora : Teresa Prudencio Mares )

DICEN... Si una puesta de sol me enternece, si el dolor de un niño me hace llorar; Porqué, con tanto cinismo dicen... que yo no sé amar. Si con las amistades soy tierna, y con detalles, lo he de demostrar; Porqué, con mi dulzura dicen... que yo no sé amar. Si al acariciar el ser amado, un escalofria en el cuerpo me ha de entrar; Porqué, si pongo el alma dicen... que yo no sé amar. Si gozo de los besos y caricias, porque el alma me han de llenar; Porqué, con mi entrega dicen... que yo no sé amar. Si te doy el cuerpo y el alma, con ternura y ansiedad; Porqué, tu, tambien dices... que yo no sé amar. Me gustaria saber vuestra opinion sobre los poemas que vaya publicando.

FULGOR

Es el fulgor del sol radiante, que al anochecer, sin miedo enciende la nube triste y oscura que presiente la muerte del dia. Tu enciendes mi vida con tu dulce ternura en los ultimos momentos de una batalla perdida.

atenciones QUI SÓC JO .

atenciones QUI SÓC JO Si sóc seca i abrupta, per que somio amb tendreses si sóc una dóna amb fortalesa, per que a la cambra ploro febleses; si no li tinc por a la vida, per que delirant, li dic a la mort, vine. Senyor, qui sóc jo, és que sols sóc contradicció. Si sóc un trist pecador, per que anhelo la santedat; si sóc peix i no pescador, per que m'ofeguen altres aigües; si no sóc tampoc escriptor, per que navega el cor en mots i paraules. Senyor, qui sóc jo, és que sols sóc contradicció. Si sóc persona familiar, per que sols tinc d' amiga la soledat; si sóc tan petita i vulnerable, per que sento coses tan altes; i per que, si la vida em somriu, a mi em cauen les llagrimes. Senyor, digueu-me'n el perque, vull saber qui sóc jo.

PARA QUIEN LE GUSTE LA POESIA

Asi, son mis noches solitarias; negras, tristes y tormentosas.