LA NEGRA de Jaume Boloix

LA NEGRA Ningú la vist cara alegroia, sempre afligida la pobre noia; sembla la imatge de la tristor, Més que la cara ja té el cor negre mai viu alegre, sent l'enyorança de la blancor. Ningú entre blanques un jorn l'ha vista sempre soleta plorosa i trista, fuig i s'amaga; res li diu res. Com duu l'estigma d'una altra raça, per tot on passa sent com li diuen: - Que negra és ! Només un dia va ser ditxosa: encar que negra,també ets formosa. - va dir-li un jove gentil i franc. La pena en joia; li converti la nit amb dia i ompli un cor negra l'amor d'un blanc. Amor que en néixer trobà la fossa; una pubilla de cella rossa es feu regna de l'aimador. Des d'aleshores aquell cor negre no viu alegra sap que una blanca li pren l'amor. Plorant recorda les blanques toques que en arrencar-la d'un niu de roques dels bodcos negres l'han deslliurat. el blanc navili de Barcelona que partin l'ona dels negres idols l'ha rescatat. Sap que era blanca la mantellina quan la rentava regor divina, en les mans blanques del seu padrí; que blanques eren les tovalles quan a esposalles la convidava l'Anyell Diví.

Veu que la noia que s'emmarida s'acosta a l'ara de blanc guarnida; sap que és tot candi l'amor primer. Més con que és negra, veu que per ella no treu poncellea de fulles blanques el taronger. Sap que una cosa tan sols li manca; que no és ditxosa perquè no és blanca que és avorrida per la blancor. Sap que quan passa el que no es gira fred se la mira: sap que no troba ni un bri d'amor.

Ningú l'estima ni l'aconsola; tothom la deixa plorar ben sola sense comprendre son cor subilm. Si amb una blanca l'atzar l¡ajunta ja li pregunta: el neixer negre serà algún crim ? Fadrins i noies s'aparten d'ella; negra com sempre sa mala estrella sols fa sentir-li fred i buidor, Orfe de besos i formosura, trista murmura: tal volta el negres no tenen cor ?

Sentin-se jove, plena de vida, veient-se sola sempre avorrida com una planta que mai floreix, Sent els esímuls de la venjança; ja no s'enyora, sols s'avorreix. Fugint pèls boscos com una folla tot ho regira, tot ho escorcolla per amagar-se de tot lo blanc. Deix color símbol de la innocència que en sa consciència l'odi li torna color de sang. Tot allunyant-se de Barcelona la idea fixa més l'esborrona, tot es conjura per dar-li fel. Quan mira en terra, per sa martiri, topa, amb el lliri; quan mira en l'aire topa amb l'estel. I amunt s'enfila, per la muntanya creient que en ella sent tan estranya podran els negres estar-hi sols. A dalt - diu ella . podré escarnir-los i malair-los; que se me'n dona dels es`panyols ! Com més s'enfila, com més s'allunya, més bé contempla tot Catalunya, més bé domina ses fites grans. Si per la terra - diu - sóc estranya dalt la muntanya podré fer mofa dels catalans. I dirigint-nos un llarg dicteri tomba l'espatlla, cerca el misteri i arranca a córrer muntanya en dins, Quan és dintre de la boscúria sent la canturia d'una banda de serafins. Atreta sempre per uns cants dolços son cor batega, salten sos polsos, però és més ferma sa voluntat. Eren els angels que lluny sentia l'escolania de Nostre Dona de Montserrat. Tot quan albira la maravella, tot és un somni per la doncella tot és misteri, tot és encís. Quan en el temple veu a María perd la follia, troba les portes del paradís. Cau de la Verge vora les plantes, duu tantes penes i angoixes tantes que mai n'acaba de fer-ne esment Quan els ulls alça, son cor s'alegra la pobre negra - Mare - li crida - tot somrient. La vostre cara també és negrosa més si us veig negra, vos trobo hermosa Mareta meva de Montserrat. També pels negres un estel brilla, sóc vostra filla, tingueu, Madona, de mi pietat. Davalla alegre de la muntanya arrepentida de dir que Espanya és una terra que no té cor. De Barcelona mai més s'allunya i és Catalunya la dolça pàtria del seu amor... D'un amor místic que la ferida, que a bodes blanques sent que la crida, - les mes alegres per un cor trist . Ja res enyora, ja res li manca ja es diu Sor Blanca ja n'és esposa de Jesucrits. Final