LA NEGRA
Ningú la vist cara alegroia,
sempre afligida la pobre noia;
sembla la imatge de la tristor,
Més que la cara ja té el cor negre
mai viu alegre,
sent l'enyorança de la blancor.
Ningú entre blanques un jorn l'ha vista
sempre soleta plorosa i trista,
fuig i s'amaga; res li diu res.
Com duu l'estigma d'una altra raça,
per tot on passa
sent com li diuen: - Que negra és !
Només un dia va ser ditxosa:
encar que negra,també ets formosa. -
va dir-li un jove gentil i franc.
La pena en joia; li converti
la nit amb dia
i ompli un cor negra l'amor d'un blanc.
Amor que en néixer trobà la fossa;
una pubilla de cella rossa
es feu regna de l'aimador.
Des d'aleshores aquell cor negre
no viu
alegra
sap que una blanca li pren l'amor.
Plorant recorda les blanques toques
que en arrencar-la d'un niu de roques
dels bodcos negres l'han deslliurat.
el blanc navili de Barcelona
que partin l'ona
dels negres idols l'ha rescatat.
Sap que era blanca la mantellina
quan la rentava regor divina,
en les mans blanques del seu padrí;
que blanques eren les tovalles
quan a esposalles
la convidava l'Anyell Diví.
Veu que la noia que s'emmarida
s'acosta a l'ara de blanc guarnida;
sap que és tot candi l'amor primer.
Més con que és negra, veu que per ella
no treu poncellea
de fulles blanques el taronger.
Sap que una cosa tan sols li manca;
que no és ditxosa perquè no és blanca
que és avorrida per la blancor.
Sap que quan passa el que no es gira
fred se la mira:
sap que no troba ni un bri d'amor.
Ningú l'estima ni l'aconsola;
tothom la deixa plorar ben sola
sense comprendre son cor subilm.
Si amb una blanca l'atzar l¡ajunta
ja li pregunta:
el neixer negre serà algún crim ?
Fadrins i noies s'aparten d'ella;
negra com sempre sa mala estrella
sols fa sentir-li fred i buidor,
Orfe de besos i formosura,
trista murmura:
tal volta el negres no tenen cor ?
Sentin-se jove, plena de vida,
veient-se sola sempre avorrida
com una planta que mai floreix,
Sent els esímuls de la venjança;
ja no s'enyora, sols s'avorreix.
Fugint pèls boscos com una folla
tot ho regira, tot ho escorcolla
per amagar-se de tot lo blanc.
Deix color símbol de la innocència
que en sa consciència
l'odi li torna color de sang.
Tot allunyant-se de Barcelona
la idea fixa més l'esborrona,
tot es conjura per dar-li fel.
Quan mira en terra, per sa martiri,
topa, amb el lliri;
quan mira en l'aire topa amb l'estel.
I amunt s'enfila, per la muntanya
creient que en ella sent tan estranya
podran els negres estar-hi sols.
A dalt - diu ella . podré escarnir-los
i malair-los;
que se me'n dona dels es`panyols !
Com més s'enfila, com més s'allunya,
més bé contempla tot Catalunya,
més bé domina ses fites grans.
Si per la terra - diu - sóc estranya
dalt la muntanya
podré fer mofa dels catalans.
I dirigint-nos un llarg dicteri
tomba l'espatlla, cerca el misteri
i arranca a córrer muntanya en dins,
Quan és dintre de la boscúria
sent la canturia
d'una banda de serafins.
Atreta sempre per uns cants dolços
son cor batega, salten sos polsos,
però és més ferma sa voluntat.
Eren els angels que lluny sentia
l'escolania
de Nostre Dona de Montserrat.
Tot quan albira la maravella,
tot és un somni per la doncella
tot és misteri, tot és encís.
Quan en el temple veu a María
perd la follia,
troba les portes del paradís.
Cau de la Verge vora les plantes,
duu tantes penes i angoixes tantes
que mai n'acaba de fer-ne esment
Quan els ulls alça, son cor s'alegra
la pobre negra
- Mare - li crida - tot somrient.
La vostre cara també és negrosa
més si us veig negra, vos trobo hermosa
Mareta meva de Montserrat.
També pels negres un estel brilla,
sóc vostra filla,
tingueu, Madona, de mi pietat.
Davalla alegre de la muntanya
arrepentida de dir que Espanya
és una terra que no té cor.
De Barcelona mai més s'allunya
i és Catalunya
la dolça pàtria del seu amor...
D'un amor místic que la ferida,
que a bodes blanques sent que la crida,
- les mes alegres per un cor trist .
Ja res enyora, ja res li manca
ja es diu Sor Blanca
ja n'és esposa de Jesucrits.
Final
