| Això fa mal ::::::::::::::::::::: Ella encara guarda el record, d'aqulla petita i secreta historia d'amor; i això li fa mal, l'has enganyat, i li estàs fent mal; però malgrat tot , hi ho saps , encara t'estima. L'has fet patir, l'has fet plorar, però ella malgrat tot no t'oblida; ella t'estima, i això tu ja ho saps, i malgrat tot a tu també et fa mal. Els petits deliris d'amor em tornan a la meva adolecencia. Aquesta es la rao del grat record que em porta aquet poema. | ||
ENVIDIA SANA
Envidia, envidia,
tú, me hiciste envidiar;
tú, me hiciste sentir celos,
de toda la humanidad.
Tú me contaste un día,
los sonidos de la mar;
me dijiste que gemía,
el mismo viento al pasar.
Los pájaros cantando,
con su dulce trinar;
es un lindo sonido,
que se tiene al despertar.
Me hablaste del grillo,
que también sabe cantar;
de los coros de la iglesia
y los niños al jugar.
También me dijiste,
al verme envidia en la cara;
que había ruidos,
que de verdad, molestaban.
Ruidos de motores,
ruidos de latas,
ruidos que hieren,
el oído y el alma.
Déjame que os envidie,
que es una envidia sana;
que yo, bien quisiera oír,
estos ruidos de latas.
SILENCIOS
¿ Qué sabes tú de silencios?,
tú, que oyes el murmullo del mar,
tú, que oyes la música,
¿de silencios me vas a hablar?
Háblame de penas,
háblame de soledad;
no me hables de silencios,
que de eso, no puedes hablar.
Yo, sé, lo que es el silencio,
yo, sé, lo que es callar;
yo sí, puedo hablarte,
de silencios y oscuridad.
Yo, puedo decirte,
(si pudiera hablar);
que no sé del canto alegre,
ni del sonido del llorar.
¿Qué sabras tú de silencios?,
¿qué sabras de oscuridad?
de esas noches amargas,
y sin saber sollozar.
Gritar quisiera al mundo,
gritar, hablar o llorar;
y ese grito ahogado,
no puede de mi garganta brotar.
y me hablas tú, de silencios,
tú, que oyes sin pensar;
escucha atenta mi suspiro,
que es resignación, nada más.
Gaudim el present
Avui, t'estimo una mica pero dema,
jo no ho sé, aixo la vida em complica
i no sé ni com s'explica
i és que amb tu, m'hi trobo bé.
Avui, et tinc al costat
i dema, no esta molt lluny,
abans que s'hagi acabat
aquest desig disbauxat
gaudim del goig que s'esmuny.
Avuí, amb dolça harmonía
hem d'aprofitar el moment,
delectem-nos d'ambrosia
dema,sera un altre dia,
avui ... visquem el present!
Com ve diu la meva amiga poeta, no cal trencar-se el cap pensant en el dema; dema Deu dira.
Todo estaba en los escombros;
pero, al ver aquella reja,
la que daba a la otra calle
justo aliado de la puerta,
algo se quebró en mi pecho;
y mirándola con pena
quise habermela llevado
sin que nadie lo supiera.
y la recordé, ¿tu no?
Vi mis veinte primavera ...
a ti, llegar sonriendo
y en los ojos dos estrellas.
Tus manos, morenas, fuertes,
aferradas a la verja
acariciando las mías
como palomas inciertas;
y en los hierros, ¡cuantos besos,
ilusiones y promesas ... !
aquella reja fue algo
que nos unió con más fuerza.
Si alguna noche hacía frío,
me apretabas con tibieza.
Ella estaba entre nosotros
y ni nos dábamos cuenta.
Se fundía en el calor
de nuestras almas sedientas.
Si estábamos enfadados,
ella era la barrera
que ponía punto final
a todas nuestras querellas.
Alguna lágrima mía
en sus barrotes muriera,
y más de un suspiro tuyo
en sus hierros se hizo queja.
Por eso cuando la vi
igual que una cosa muerta,
entre cascotes y escombros,
sentí dolor y verguenza.
¡No era como las otras!
¡esa era nuestra reja!
Fojadas con nuestros besos,
con caricias y promesas
testigo de un amor puro,
silenciosa, firme, férrea.
¡No era como las otras!
¡¡Esa era nuestra reja!!
LA NEGRA
Ningú la vist cara alegroia,
sempre afligida la pobre noia;
sembla la imatge de la tristor,
Més que la cara ja té el cor negre
mai viu alegre,
sent l'enyorança de la blancor.
Ningú entre blanques un jorn l'ha vista
sempre soleta plorosa i trista,
fuig i s'amaga; res li diu res.
Com duu l'estigma d'una altra raça,
per tot on passa
sent com li diuen: - Que negra és !
Només un dia va ser ditxosa:
encar que negra,també ets formosa. -
va dir-li un jove gentil i franc.
La pena en joia; li converti
la nit amb dia
i ompli un cor negra l'amor d'un blanc.
Amor que en néixer trobà la fossa;
una pubilla de cella rossa
es feu regna de l'aimador.
Des d'aleshores aquell cor negre
no viu
alegra
sap que una blanca li pren l'amor.
Plorant recorda les blanques toques
que en arrencar-la d'un niu de roques
dels bodcos negres l'han deslliurat.
el blanc navili de Barcelona
que partin l'ona
dels negres idols l'ha rescatat.
Sap que era blanca la mantellina
quan la rentava regor divina,
en les mans blanques del seu padrí;
que blanques eren les tovalles
quan a esposalles
la convidava l'Anyell Diví.
Ningú l'estima ni l'aconsola;
tothom la deixa plorar ben sola
sense comprendre son cor subilm.
Si amb una blanca l'atzar l¡ajunta
ja li pregunta:
el neixer negre serà algún crim ?
Fadrins i noies s'aparten d'ella;
negra com sempre sa mala estrella
sols fa sentir-li fred i buidor,
Orfe de besos i formosura,
trista murmura:
tal volta el negres no tenen cor ?
Sentin-se jove, plena de vida,
veient-se sola sempre avorrida
com una planta que mai floreix,
Sent els esímuls de la venjança;
ja no s'enyora, sols s'avorreix.
Fugint pèls boscos com una folla
tot ho regira, tot ho escorcolla
per amagar-se de tot lo blanc.
Deix color símbol de la innocència
que en sa consciència
l'odi li torna color de sang.
Tot allunyant-se de Barcelona
la idea fixa més l'esborrona,
tot es conjura per dar-li fel.
Quan mira en terra, per sa martiri,
topa, amb el lliri;
quan mira en l'aire topa amb l'estel.
I amunt s'enfila, per la muntanya
creient que en ella sent tan estranya
podran els negres estar-hi sols.
A dalt - diu ella . podré escarnir-los
i malair-los;
que se me'n dona dels es`panyols !
Com més s'enfila, com més s'allunya,
més bé contempla tot Catalunya,
més bé domina ses fites grans.
Si per la terra - diu - sóc estranya
dalt la muntanya
podré fer mofa dels catalans.
I dirigint-nos un llarg dicteri
tomba l'espatlla, cerca el misteri
i arranca a córrer muntanya en dins,
Quan és dintre de la boscúria
sent la canturia
d'una banda de serafins.
Atreta sempre per uns cants dolços
son cor batega, salten sos polsos,
però és més ferma sa voluntat.
Eren els angels que lluny sentia
l'escolania
de Nostre Dona de Montserrat.
Tot quan albira la maravella,
tot és un somni per la doncella
tot és misteri, tot és encís.
Quan en el temple veu a María
perd la follia,
troba les portes del paradís.
Cau de la Verge vora les plantes,
duu tantes penes i angoixes tantes
que mai n'acaba de fer-ne esment
Quan els ulls alça, son cor s'alegra
la pobre negra
- Mare - li crida - tot somrient.
La vostre cara també és negrosa
més si us veig negra, vos trobo hermosa
Mareta meva de Montserrat.
També pels negres un estel brilla,
sóc vostra filla,
tingueu, Madona, de mi pietat.
Davalla alegre de la muntanya
arrepentida de dir que Espanya
és una terra que no té cor.
De Barcelona mai més s'allunya
i és Catalunya
la dolça pàtria del seu amor...
D'un amor místic que la ferida,
que a bodes blanques sent que la crida,
- les mes alegres per un cor trist .
Ja res enyora, ja res li manca
ja es diu Sor Blanca
ja n'és esposa de Jesucrits.
Final
Es el fulgor del sol radiante,
que al anochecer, sin miedo
enciende la nube triste y oscura
que presiente la muerte del dia.
Tu enciendes mi vida
con tu dulce ternura
en los ultimos momentos
de una batalla perdida.
atenciones
QUI SÓC JO
Si sóc seca i abrupta,
per que somio amb tendreses
si sóc una dóna amb fortalesa,
per que a la cambra ploro febleses;
si no li tinc por a la vida,
per que delirant, li dic a la mort, vine.
Senyor, qui sóc jo,
és que sols sóc contradicció.
Si sóc un trist pecador,
per que anhelo la santedat;
si sóc peix i no pescador,
per que m'ofeguen altres aigües;
si no sóc tampoc escriptor,
per que navega el cor en mots i paraules.
Senyor, qui sóc jo,
és que sols sóc contradicció.
Si sóc persona familiar,
per que sols tinc d' amiga la soledat;
si sóc tan petita i vulnerable,
per que sento coses tan altes;
i per que, si la vida em somriu,
a mi em cauen les llagrimes.
Senyor, digueu-me'n el perque,
vull saber qui sóc jo.
